L'Agrupació Pericial de Reus

Una història parcial i resumida

Justificació
He decidit escriure una mica sobre el que recordo. Han passat molts anys i la memòria ens és infidel. L’objectiu és descarregar el que em resta en el disc dur (ara ja una mica tou) i posar-ho a disposició de qui vulgui modificar, complementar o reinventar aquesta història. Com veureu, la meva és una versió personal que segurament no respon a la realitat, però ja sabeu que jo transformo els meus records en realitats històriques, tot i que estic disposat a rectificar-los i, a més, compto amb la vostra ajuda.

Els orígens de l’Agrupació Pericial de Reus
Reus és una ciutat peculiar, insòlita, una ciutat de la que els seus habitants se’n senten orgullosos (més o menys com totes les ciutats del món).
El punt de referència dels estudiants de Reus sempre havia sigut l’Institut, on els nois i noies feien el batxillerat.
Això no obstant, hi havia un reducte de nois i noies que no havien seguit aquest camí i havien dedicat els seus esforços en aprendre unes matèries més prosaiques. Eren els que estudiaven a l’Escola de Comerç de Barcelona on es cursava el Peritatge Mercantil i Professorat, aquest darrer d’un nivell assimilat al de la Universitat. També hi havia un altre grup que havia escollit carreteres més tècniques, i aquí entraven els perits industrials i fins i tot algun perit tèxtil que usualment estudiaven a Vilanova o Terrassa. Naturalment encara que pocs, també hi havien els enginyers i els intendents mercantils, aquests últims una espècie en vies d'extinció.
El que succeïa en aquell temps (estem en els anys 60) era que a Reus no hi havia cap escola on es cursessin aquests estudis i la majoria es desplaçaven a Barcelona per examinar-se com a alumnes lliures.
A Reus aquests estudiants bàsicament anaven a dues acadèmies per a seguir una disciplina d’estudis, a la vegada que per rebre un suport en determinades matèries. Aquestes dues acadèmies eren l’Acadèmia Saludes i l’Acadèmia Balsells, i els seus propietaris-directors-mestres eren unes autoritats acadèmiques reconegudes en l’àmbit de l’ensenyament, i el lloc on ens concentràvem els estudiants d’aquestes altres disciplines que no fossin el batxillerat.

Potser si que ens els inicis hi havia una espècie de rivalitat entre els estudiants de l’Institut i els Perits, rivalitat que es dilucidava en els partits de futbol de Sant Tomàs. Però altrament d’això es va produir un fenomen que ben segur va ser liderat per algú de nosaltres que devia tenir una visió molt més àmplia de la jugada.
De l’amistat i companyonia dels que estudiàvem coses semblants en va sortir unes sinèrgides que fins i tot van arribar a tenir un cert relleu a la mateixa ciutat de Reus. Es tractava de dur a terme una idea llargament volguda, la creació d’una Agrupació, d’un Ens que ens unís, que fos la base per a poder fer coses de contingut cultural i lúdic. El grup constituït potser no tenia unes idees massa clares de cap on volíem anar, però si en canvi teníem ganes de fer coses, de fer-se notar i fins i tot crec que es pot dir que volíem fer coses per la nostra ciutat, que s’adonés tothom que estàvem vius i que preteníem encomanar aquest esperit i aquesta energia juvenil a la nostra ciutat.

Regirant en la memòria em queda un dubte: què va ser primer ¿l’Agrupació o la Tuna? No me’n recordo massa bé, però si podem dir que el seu naixement es va produir de forma simultània.
La Tuna va ser el pal de paller de la unió estudiantil. Alguns de nosaltres la teníem magnificada, era el que havíem vist en els estadis superiors, en la Universitat i tots teníem ganes de que funcionés.
Els problemes van anar-se generant de forma immediata. ¿És que sabíem alguna cosa de música? La majoria no en sabíem ni un borrall (i alguns vam acabar sense saber-ne res desprès d’haver-nos arrossegat tres o quatre anys a la Tuna), però també com passa en tots els grups, sempre hi ha algun saberut. En aquest cas era en Joan Prats que ens va ensenyar les primeres notes i va introduir una cançó de collita pròpia en el nostre repertori, una cançó que encara avui la lletra i la música ha resistit el pas del temps. La veritat és que no n’hi va haver prou amb l’ajut d’en Joan Prats i vam haver de demanar al mestre Ferrer una direcció, en els assajos i també amb la Tuna, cosa que va fer des del primer dia.
Però seguim. ¿Qui o quins van ser els promotors de l’Agrupació? No té massa importància perquè va ser una obra coral, conjunta, de tots, però a l’igual que passa a les coses de la vida sempre hi ha algú que estira, que fa propostes i pren decisions. A mi em sembla que devien ser en Joan Prats, l’Ignasi Buqueras i en Paco del Rio, però van tenir un paper molt destacat altres amics com en Joan Ballester i en Josep Amorós.
Segurament m’oblido d’algun personatge important i espero que no m’ho tingui en compte, però aquesta és la meva memòria.

Els primers passos
Resulta evident que si l’any 2009 celebrem els 50 anys de l’Agrupació, vol dir que vam començar a funcionar l’any 1959. Hi ha documents? Segurament que sí, però jo no en vaig guardar cap.
Si això respon aquest calendari i consultem el Programa de Festes de 1960, es diu: que amb molts esforços es va poder crear l’Agrupació i la Tuna (pensem en els anys que estàvem i que crear una associació no era cosa fàcil). També en el mateix programa es comenta que quatre mesos desprès de la formació de la Tuna actuava a l’Espluga de Francolí, amb un extraordinari èxit. La veritat és que no teníem iaia i si no ens tiràvem floretes nosaltres mateixos ¿qui ho faria? Suposo que la traducció d’aquesta frase vol dir que no ens van tirar tomàquets i no vam haver de sortir per cames, en quant a l’èxit volia dir que ens ho vam passar molt bé.
¿Què recordo d’aquella sortida? Doncs la ronda, que era l’objecte del nostre viatge a l’Espluga, però també que el dia següent jo havia de treballar i que vaig tornar amb tren, pràcticament sol, desprès d’una nit en vetlla, d’haver cantat i segurament fet algun excés en begudes que no eren de la Coca-Cola i que vaig passar un matí al treball que encara me’n recordo ara, un matí que em va resultar molt difícil mantenir els ulls oberts i no fer cap disbarat a la feina que me'n hagués d'arrepentir.

La nostra Agrupació era una Agrupació sense Estatuts o si més no molts els ignoràvem tot i que ben segur algú se’n devia preocupar de que ens els aprovessin les autoritats competents. Una Agrupació podia no tenir Estatuts però ¿què era una Agrupació sense banderí? no res! Per tant, suposo que l’Ignasi Buqueras va portar la iniciativa d’encomanar (a les monges) un banderí esplèndid, que havia de guiar les nostres sortides artístiques i ens havia de portar la sort. Fet el banderí vam anar a Misericòrdia per la benedicció. Els padrí fou el professor Saludes i la madrina la Sra. del professor Balsells. Quina festa, valga’m Déu!

¿I què més va fer l’Agrupació en el primer any? Doncs comprar vestits pels membres de la Tuna, tot i que no sé si els va pagar cadascun o vam obtenir alguna ajuda. Fos com fos, els que portaven la veu cantant es preocupaven de les finances i no paraven de barrinar com obtenir diners, per sortides, per vestits o pel que fos, preocupacions que van anar-se adreçant a activitats lúdico-econòmiques, com van ser les sortides de la Tuna (objectiu: passar-s’ho bé i recaptar diners) i organització de Festes a l’Hotel Espanya.

En el Programa de festes de 1961 es veu clarament la mà de l’Ignasi Buqueras. La seva presentació va més enllà del que seria un programa de festes. Parla ja de la nostra obra (res a veure amb l’altra Obra) de l’amistat entre nosaltres i del projecte (que només se li podia haver ocorregut a ell) de visitar al Papa Joan XXIII, com a homenatge no solament de la nostra Agrupació, sinó de tota la ciutat de Reus. Estava clar ja en aquell temps que l’Ignasi sempre volaria a 8 mil metres d’alçada.

L’any 1962 encara ens llepàvem els morros de satisfacció del viatge a Roma, però de records no se'n viu i l’Agrupació havia de continuar en la seva activitat.
La Festa Major de Reus sempre ha volgut ser una festa de tots, i nosaltres ja des de l’any anterior (1960), hi havíem volgut participar. Haviem fet una guitarra monumental (si més no això és el que preteniem), que vam situar damunt d’una carrossa i vam participar en la desfilada. No tinc cap foto de la guitarra que tot i els esforços que ens va costar va ser una mica un xurro. No sabíem fer formes rodones, doncs la farem cubista! Però això no va ser tot, la nostra Agrupació Pericial va aportar a la Festa Major a la Reina del Coso Blanc, reina que tots guardem a la memòria per ser la més maca i simpàtica de totes les Reines que es fan i desfan i. tot i que sé que potser no li agradarà massa aquest protagonisme a l’agraciada, cal esmentar el seu nom: M. Elena Fàbregas; la història és la història. Però se'm crea un dubte ¿i la Mercedes Pablo quina reina era? doncs també m'apareix en les fotos vestida de reina i, naturalment, amb tots els mereixements que no es desdiuen de l'altra reina.
En aquell any (1961) ens vam cobrir de glòria (tothom té els seus deu minuts de glòria), i vam fabricar una carbassa, una gran carbassa que vam situar damunt una altra carrossa per la desfilada del Coso Blanc.

L’any 1962 agafa volada les festes socials organitzades per l’Agrupació. Eren les festes a l’Hotel Espanya (abans de l’horrorós edifici actual) que, de veritat tenien nom i fama guanyada a pols. Eren festes multitudinàries a las que per animar, es contactava amb grups de més o menys fama de Barcelona, que venien i ens oferien música en viu. Val a dir que aquí van aportar els seu know how el company Pons i Lladó. A les festes dites els posàvem noms llampants, així hi va haver l’Spring’s Dancing, el Dancing Rock i altres.

Els anals esmenten en aquest any altres activitats com les sortides a Tarragona, Salou, Cambrils i, com no, a la nostra ciutat. També esmenten el concurs fotogràfic provincial estudiantil i els inicis frustrats d’una representació teatral, amb guió propi, sobre el que el censor va dir-li al nostre President que per aquesta vegada faria els ulls grossos, però que ni per equivocació insistíssim en fer un text com aquell!

L’any 1963 hi ha un inici d'un nou cicle. El primer, tempestuós, arrauxat, voluntariós, s’havia acabat. La Tuna havia gravat el seu primer (i únic) disc, de gran difusió a tot el món (algun de nosaltres encara el conservem). Es va encetar el Teatre amb majúscula i per la via de l’Agrupació es va fer la representació de “la Corrida” amb l’escola d’art dramàtic Adrià Gual. Aquesta activitat formava part del Teatre de Cambra de l'Agrupació que de la mà de Xavier Amorós va dur a Reus el teatre més innovador i avantguardista del moment.

Aquí s’acaba la meva crònica tota vegada que la meva vinculació a l’Agrupació i a Reus, va quedar truncada, primer per la ditxosa mili i desprès perquè els avatars de la vida em van dur a treballar i estudiar a Barcelona.
En conseqüència, els que us veu quedar a Reus hauríeu de continuar amb aquest relat, al temps que us hauríeu de preocupar de modificar aquest primer intent de reconstruir una història que el temps ens ha anat esborrant de les nostres memòries.