Viatge a Roma de la Tuna de l'Agrupació Pericial de Reus

Per a tots nosaltres ens ha de resultar difícil recomposar una historia de fa gairebé 50 anys. Els records que posaré sobre el paper segurament no seran coincidents amb els que puguin tenir altres companys, però és el que sempre passa amb la història, ens queda el que recordem i els records no són iguals per a tothom.

Per tant, començaré a desgranar algunes de les imatges que m’han quedat a la memòria. Estem en l’any 1960 i cal dir que en aquella època no era molt usual travessar la frontera, és més, alguns de nosaltres havíem fet algun viatge escadusser a França, al sud de França, per qüestions més aviat familiars, però molts d’altres ens estrenaríem aquesta vegada en traspassar fronteres. Encara trigarien molts anys les anades i vingudes a Perpinyà per veure cinema d’art i assaig (col·loquialment, cinema cochon). Per tant, a una sortida amb altes dosis d’improvisació i aventura s’ajuntava el fet d’anar a altres països que, suposadament i realment, estaven més avançats que nosaltres tant pel que fa a llibertats com pel que fa a benestar econòmic, i naturalment, la missió important: portar un àlbum al Papa que segurament és el que esperava i li faltava a la seva col·lecció.

Per altra banda la Tuna era ja una realitat. Havíem fet algunes sortides per fer rondes (i recaptar diners) i, a més els assajos de la Tuna eren ja una activitat seriosa i consolidada, la qual cosa no volia pas dir que en l’aspecte musical els progressos fossin massa espectaculars.

Els prolegòmens
El projecte d’anar a Roma no cal dir que devia sortir de l’Ignasi Buqueras, o si més no a ell li atribueixo la idea, ja que altra gent com ara jo mateix, molt més quadriculat, difícilment se’m hauria acudit mai una idea tant fora de les meves coordenades com aquesta. La preparació del viatge va ser una cosa laboriosa i, en més o menys intensitat tots hi vam col·laborar. Ara amb la visió de la distància alguns ens preguntem ¿què collons li devia importar al Papa un àlbum amb les signatures de les Tunes d’Espanya? i ¿qui devien ser els que van subvencionar un projecte com aquell? Però admetent aquesta possible incongruència o objectiu erroni, la realitat és que l’excusa fou perfecta i suficient i fins i tot això ens va permetre rebre ajudes d’algun organisme oficial (segurament de l’Ajuntament de Reus, del servei Vespa, o d’altres, no ho sé). El nostre objectiu tal ja com he dit anteriorment, pot semblar una mica absurd, però no deixa de ser un dels tants centenars de projectes que porten diversos grups i gent a Roma, al Vaticà, al veure al Papa. Tot plegat alguna cosa confosa de valor absolutament discutible i com que les religions es basen d’una forma important amb els rituals i amb la litúrgia, el nostre viatge, els nostre objectiu no deixava de ser un projecte més dels molts que acudien diàriament a Roma.

Així doncs volíem oferir al Papa un llibre fet de pergamí amb la firma de totes les Tunes d’Espanya. Renoi, això si que era una empresa complicada! Però vam anar distribuint les pàgines de pergamí a totes les Tunes amb el prec de que les retornessin amb la signatura de tots els components. Naturalment això era una empresa titànica i no ho vam aconseguir de totes elles, però el llibre enquadernat feia goig, i n’hi havia força d’elles. No estàvem en l’època digital, per la qual cosa no ens ha quedat còpia d’aquest àlbum.

Però el projecte no s’acabava aquí, ja que de forma important la forma de transport li donava una certa gràcia. Dels components de la Tuna molts teníem una moto Vespa i aquest havia de ser el nostre mitjà de transport. Naturalment, en cada moto hi haurien d’anar dues persones (no teníem motos per a tothom) amb el que, portar l’equipatge en la mateixa moto era una cosa gairebé impossible. Per aquest motiu vam aconseguir que en Pàmies ens acompanyés amb la seva furgoneta (quina marca ignoro, potser DKW?). Una furgoneta àmplia en la que hi cabíem els equipatges, els instruments, i quan va convenir algú de nosaltres que estava transitòriament en condicions deficitàries.
Els diners recaptats i les subvencions rebudes no crec que fossin suficients i probablement ens va tocar participar en el finançament del viatge. Altrament cal dir que jo que era el tresorer no en tinc la més petita idea de com va anar tot aquest tema i, tot i que vaig retre comptes de les despeses comuns i dels ingressos rebuts pels diferents conceptes, el lio que em vaig fer abans i desprès del viatge va ser tant monumental que vaig estar molts dies abans de poder presentar una resum d’aquestes xifres al President Buqueras.

Plens d’il·lusions i amb un desconeixement gran del que ens trobaríem, vam emprendre l’aventura. Van ser dinou dies i dinou tunos que vam viatjar cap a Roma.

Les etapes del viatge
14 Reus-Barcelona
15 Barcelona-Montpeller
16 Montpeller-Niça
17 Niça, amb visita a Montecarlo
18 Niça-Torino
19 Torino
20 Torino-Milan-Verona
21 Verona-Venècia
22 Venècia
23 Venècia-Florència
24 Florència-Roma
25 Roma
26 Roma
27 Roma
28 Roma-Pisa
29 Pisa-Gènova
30 Gènova-Marsella
31 Marsella
1 Marsella-Reus

El relat
Aquestes podrien ser les etapes que vam seguir en el viatge, tot i que no és massa segur que fos exactament així. Sí tenim fixat a la memòria alguna d’aquestes etapes, com la de Niça, Torino, Venècia, Roma, Gènova, Marsella, però també les altres podrien haver sigut prou interessants si ens recordéssim de què va passar en cadascuna d’elles.
El que si ens queda en la memòria és que van ser 19 dies i nosaltres, els viatgers, també érem 19.
Una altra cosa. No teníem reservat cap allotjament durant el viatge, fora de l’estada a Roma on si em sembla recordar que teníem un lloc escollit, no sé si era la Via del Corso (és a dir, bastant lluny del Vaticà, o potser no.
Tampoc és pot dir que el viatge fos totalment improvisat, en el sentit que alguna cosa havíem lligat abans de marxar. Així, era clar que teníem una audiència Papal força restringida (centenars de persones), audiència en la que havíem d’aprofitar per fer el lliurament de l’àlbum al Papa. També teníem concertades algunes visites en les que havíem d’actuar, fer una ronda (i recollir dinerets). Així a Barcelona teníem concertada una visita (amb ronda) a la Universitat de Barcelona (la Central) i també un altre concert, al mateix temps i a la mateixa hora en un altre lloc (no recordo quin), on havíem d’anar per pebrots ja que segurament havíem de rebre alguna ajuda econòmica.
Aquesta necessitat d’actuar al mateix temps va fer que la Tuna, ja no massa potent, hagués de desfer-se en dues. A mi em va tocar anar a la Universitat i recordo com vam suar per intentar treure alguna melodia de forma acceptable.

Del viatge hem de recordar unes llargues carreteres, inacabables, que feien que la jornada a dalt de la moto fos força llarga. Les motos que dúiem eren vespes de 125 cm en les que arribar a 90 quilòmetre a l’hora era una proesa i mantenir aquesta velocitat una cosa impensable. Més, quan en cada moto anàvem dues persones.
En l’any 1960 les carreteres eres una cosa ben espanyola (és a dir, una caca) i no solament les nostres carreteres, sinó també les franceses i bona part de les italianes. tot i que llavors els italians ja tenien l’autoestrada del Sole que era una meravella.

Ben segur que la protecció de la Verge de Misericòrdia devia intercedir per nosaltres de tal manera que vam aconseguir marxar i arribar sans i estalvis (no tots, ja que algú va arribar amb una pota embenada i trencada, però així i tot cal dir que l’empresa va ser gloriosa i ens en vam sortir prou bé).

Barcelona
Amb ulls d’ara sembla mentida, un dia “perdut” per anar de Reus a Barcelona. La realitat no era exactament així. Abans he esmentat les activitats concertades a la Universitat de Barcelona, i en el nostre record està que anar de Reus a Barcelona calia passar per sota de l’Arc de Berà i el port de l’Ordal, tot plegat pel nostre limitat sistema de transport ja era una petita prova en si mateixa.
Ens vam quedar a dormir en un hotel a la dreta de la Rambla, per la zona del carrer del Carme. Vam aconseguir que en la primera nit no hi hagués cap daltabaix, que era el moment delicat del viatge, ja que encara anàvem descansats i amb massa ganes de gresca.

Niça
Estem en plena Costa Blava. Una ciutat mítica, el passeig dels Anglesos, l’Hotel Negresco i nosaltres que devíem anar a dormir a un lloc de mala mort.
Dúiem ja un cert cansament en arribar a aquesta ciutat i algun record ens queda de petites topades de les nostres motos amb els cotxes d’aquesta ciutat, no una ni dues, sinó tres topades.
El motiu era com quan la mula torna a casa cansada de llaurar tot el dia al tros i, en el camí de tornada ensopega amb facilitat.

Les nostres motos (els conductors) estaven avesades a les llargues carreteres i a pitjar el gas a fons. Quan arribàvem a la ciutat ja no sabíem frenar.
Aprofitem per fer ja un dia de descans (serà possible?) i anem a visitar Montecarlo. Algú més agosarat pretén entrar al Casino, i em sembla recordar que potser fins i tot ho van aconseguir els que anaven una mica més arregladets. Els demés ens vam haver de quedar a les portes, al lloc de les màquines escurabutxaques.

Torino
Fred, un port de carretera d’una certa altitud. Un pas de frontera (França-Itàlia: Sospel?) on encara recordem alguna anècdota vergonyant en el sentit d’haver-nos oblidat de pagar alguna petita despesa.
Encetem el nou menú, pasta, a l’igual que passarà cada dia dels que estarem a Itàlia. Negociacions a la pensió on anem a parar per dormir. Noi aviamo dichanove, quanto costa? (si, si, amb un italià, que no ho era, tant macarrònic com aquest, però ens entenien...) Regateig, però estem fora de temporada, per la qual cosa algunes vegades s’avenen a fer-nos un preu especial. La veritat és que no anàvem massa bé d’armilla i havíem de vigilar les despeses.
Una recepció en el vespa Club de Torino. Discursos. També s’aprofita per fer una revisió a les nostres motos en la casa mare de la Vespa, i a més, va ser gratis.

Verona
Records difosos de la pàtria de Romeo i Julieta. El circ romà i l’amfiteatre. La ciutat vella. Llàstima que la memòria sigui tan volàtil.

Venècia
Arribem gairebé de nit. Un petit passeig per la plaça de Sant Marc. Oh! magnífic, i la catedral! Estem molt cansats però no acabem les ganes de badar.
El dia següent, visita a la ciutat i vam anar a la missa de la Catedral de San Marc.

Roma
Una entrada espectacular. Per una àmplia via, il·luminada, veies la ciutat eterna al fons. Devia ser la debilitat però semblava una al·lucinació.
Segurament deuria ser aquí on en Pep Amorós es va trencar un peu. No vaig seguir tota l’epopeia, però sembla que el vam dur a l’hospital i desprès d’escaiolar-lo no el volien deixar marxar, ja que a l’expedició no hi havia cap major d’edat. Vam haver d’organitzar una espècie de fugida, ja que de cap manera entrava en els nostres plans quedar-nos a l’hospital fins que es recuperés (volien que es quedés nou dies!). Fos com fos, l’infrascrit, avui camina completament bé i no li ha quedat cap seqüela. I el principal actor de la fuga (Josep Llop) tampoc ha rebut cap denúncia per aquest fet.

Aquí en aquesta ciutat, i concretament al Vaticà i a la Basílica de Sant Pere, va culminar l’objectiu del nostre viatge: lliurar aquella rampoina que li portàvem al Papa. L’encarregat, com no, va ser l’Ignasi Buqueras, que encara no m’explico com el van deixar acostar-se al Papa per donar-li el nostre àlbum.
La veritat és que va ser emocionant. Una audiència multitudinària però on tots ens vèiem, per a nosaltres i per altres grups. La pompa i cerimònia, la litúrgia i els encanteris, tot, ens deixava esmaperduts. I el Papa al fons, en la seva cadira papal.... Molts de nosaltres ens vam oblidar del que havíem vingut a fer, ens importava més viure el moment, segurament poc espiritual, però si emocionant.

Encara faríem una altra cosa gloriosa al Vaticà. Fou la nostra actuació a Radio Vaticà, actuació que suposo deuen tenir guardada i ben guardada en els seus arxius, però que per nosaltres, actuar en uns estudis de radio (tot i que ja érem experts, havíem actuat anteriorment a Radio Reus) com els del Vaticà era una cosa impactant.

Gènova
Vam tenir una recepció al Palacio delle Edilicia (o alguna cosa així), on s’inaugurava una exposició de Gaudí, el nostre compatriota.

Marsella
La nostra caravana va sofrir un trencament. Una moto es va espatllar i vam decidir que es quedessin els afectats per arreglar-la i que ens trobaríem en un lloc que vam decidir mirant el mapa.
El lloc en qüestió era un turó on hi havia una espècie d’ermita, un lloc desèrtic que més aviat inspirava a l’assassinat. Era negra nit i desprès d'una estona, finalment vam decidir que anàvem a dormir i de l’endemà ja veuríem que havia passat amb els nostres companys.
Els afectats, que no recordo qui eren, també van acudir al punt concertat i van estar pocs minuts, doncs el canguelo que els va agafar va ser notable, i tot seguit van anar a cercar un lloc per dormir.
Al dia següent a través del consolat, vam poder connectar novament amb els nostres companys, sans i estalvis i ja no ens vam separar més.

Reus
Arribada a les 9 de la nit. Entrada triomfal a la ciutat i a la Plaça del Prim, en el moment i l’hora de més concurrència. Petons i abraçades. Entrada de les motos totes a l’hora fent tot el xivarri que podíem.
El temps ens dóna la dimensió d’aquest viatge; la immensa sort que vam tenir que no ens passés res i que tothom es trobés bé de salut durant el viatge (un peu trencat no compta).
Torno a dir, quina llàstima que la memòria sigui tant efímera, perquè aquest viatge va ser realment excepcional i com ha demostrat el pas del temps, irrepetible.

Fotos 1962

Fotos 1961

Fotos 1960

Fotos, amb un grau d'incertesa notable pel que fa a la descripció i data(de dalt a baix):

Misericòrdia

Radio Reus, Reina Coso Blanc

Partit futbol (Balsells-Saludes?)

Arròs a Vilanova Escornalbou

Tàrrega

Tortosa

Falset

Teatre Fortuny

Fotos de 1959

He fet un escanejat de fotos antigues. Les aniré pujant a mesura que tingui temps. En tot cas, tot i l'encapçalament cronològic, no estic pas segur que les dates siguin les correctes.

Aquesta remesa correspon a escenes de la vida quotidiana a Reus i a una festa a l'Hotel España.

L'Agrupació Pericial de Reus

Una història parcial i resumida

Justificació
He decidit escriure una mica sobre el que recordo. Han passat molts anys i la memòria ens és infidel. L’objectiu és descarregar el que em resta en el disc dur (ara ja una mica tou) i posar-ho a disposició de qui vulgui modificar, complementar o reinventar aquesta història. Com veureu, la meva és una versió personal que segurament no respon a la realitat, però ja sabeu que jo transformo els meus records en realitats històriques, tot i que estic disposat a rectificar-los i, a més, compto amb la vostra ajuda.

Els orígens de l’Agrupació Pericial de Reus
Reus és una ciutat peculiar, insòlita, una ciutat de la que els seus habitants se’n senten orgullosos (més o menys com totes les ciutats del món).
El punt de referència dels estudiants de Reus sempre havia sigut l’Institut, on els nois i noies feien el batxillerat.
Això no obstant, hi havia un reducte de nois i noies que no havien seguit aquest camí i havien dedicat els seus esforços en aprendre unes matèries més prosaiques. Eren els que estudiaven a l’Escola de Comerç de Barcelona on es cursava el Peritatge Mercantil i Professorat, aquest darrer d’un nivell assimilat al de la Universitat. També hi havia un altre grup que havia escollit carreteres més tècniques, i aquí entraven els perits industrials i fins i tot algun perit tèxtil que usualment estudiaven a Vilanova o Terrassa. Naturalment encara que pocs, també hi havien els enginyers i els intendents mercantils, aquests últims una espècie en vies d'extinció.
El que succeïa en aquell temps (estem en els anys 60) era que a Reus no hi havia cap escola on es cursessin aquests estudis i la majoria es desplaçaven a Barcelona per examinar-se com a alumnes lliures.
A Reus aquests estudiants bàsicament anaven a dues acadèmies per a seguir una disciplina d’estudis, a la vegada que per rebre un suport en determinades matèries. Aquestes dues acadèmies eren l’Acadèmia Saludes i l’Acadèmia Balsells, i els seus propietaris-directors-mestres eren unes autoritats acadèmiques reconegudes en l’àmbit de l’ensenyament, i el lloc on ens concentràvem els estudiants d’aquestes altres disciplines que no fossin el batxillerat.

Potser si que ens els inicis hi havia una espècie de rivalitat entre els estudiants de l’Institut i els Perits, rivalitat que es dilucidava en els partits de futbol de Sant Tomàs. Però altrament d’això es va produir un fenomen que ben segur va ser liderat per algú de nosaltres que devia tenir una visió molt més àmplia de la jugada.
De l’amistat i companyonia dels que estudiàvem coses semblants en va sortir unes sinèrgides que fins i tot van arribar a tenir un cert relleu a la mateixa ciutat de Reus. Es tractava de dur a terme una idea llargament volguda, la creació d’una Agrupació, d’un Ens que ens unís, que fos la base per a poder fer coses de contingut cultural i lúdic. El grup constituït potser no tenia unes idees massa clares de cap on volíem anar, però si en canvi teníem ganes de fer coses, de fer-se notar i fins i tot crec que es pot dir que volíem fer coses per la nostra ciutat, que s’adonés tothom que estàvem vius i que preteníem encomanar aquest esperit i aquesta energia juvenil a la nostra ciutat.

Regirant en la memòria em queda un dubte: què va ser primer ¿l’Agrupació o la Tuna? No me’n recordo massa bé, però si podem dir que el seu naixement es va produir de forma simultània.
La Tuna va ser el pal de paller de la unió estudiantil. Alguns de nosaltres la teníem magnificada, era el que havíem vist en els estadis superiors, en la Universitat i tots teníem ganes de que funcionés.
Els problemes van anar-se generant de forma immediata. ¿És que sabíem alguna cosa de música? La majoria no en sabíem ni un borrall (i alguns vam acabar sense saber-ne res desprès d’haver-nos arrossegat tres o quatre anys a la Tuna), però també com passa en tots els grups, sempre hi ha algun saberut. En aquest cas era en Joan Prats que ens va ensenyar les primeres notes i va introduir una cançó de collita pròpia en el nostre repertori, una cançó que encara avui la lletra i la música ha resistit el pas del temps. La veritat és que no n’hi va haver prou amb l’ajut d’en Joan Prats i vam haver de demanar al mestre Ferrer una direcció, en els assajos i també amb la Tuna, cosa que va fer des del primer dia.
Però seguim. ¿Qui o quins van ser els promotors de l’Agrupació? No té massa importància perquè va ser una obra coral, conjunta, de tots, però a l’igual que passa a les coses de la vida sempre hi ha algú que estira, que fa propostes i pren decisions. A mi em sembla que devien ser en Joan Prats, l’Ignasi Buqueras i en Paco del Rio, però van tenir un paper molt destacat altres amics com en Joan Ballester i en Josep Amorós.
Segurament m’oblido d’algun personatge important i espero que no m’ho tingui en compte, però aquesta és la meva memòria.

Els primers passos
Resulta evident que si l’any 2009 celebrem els 50 anys de l’Agrupació, vol dir que vam començar a funcionar l’any 1959. Hi ha documents? Segurament que sí, però jo no en vaig guardar cap.
Si això respon aquest calendari i consultem el Programa de Festes de 1960, es diu: que amb molts esforços es va poder crear l’Agrupació i la Tuna (pensem en els anys que estàvem i que crear una associació no era cosa fàcil). També en el mateix programa es comenta que quatre mesos desprès de la formació de la Tuna actuava a l’Espluga de Francolí, amb un extraordinari èxit. La veritat és que no teníem iaia i si no ens tiràvem floretes nosaltres mateixos ¿qui ho faria? Suposo que la traducció d’aquesta frase vol dir que no ens van tirar tomàquets i no vam haver de sortir per cames, en quant a l’èxit volia dir que ens ho vam passar molt bé.
¿Què recordo d’aquella sortida? Doncs la ronda, que era l’objecte del nostre viatge a l’Espluga, però també que el dia següent jo havia de treballar i que vaig tornar amb tren, pràcticament sol, desprès d’una nit en vetlla, d’haver cantat i segurament fet algun excés en begudes que no eren de la Coca-Cola i que vaig passar un matí al treball que encara me’n recordo ara, un matí que em va resultar molt difícil mantenir els ulls oberts i no fer cap disbarat a la feina que me'n hagués d'arrepentir.

La nostra Agrupació era una Agrupació sense Estatuts o si més no molts els ignoràvem tot i que ben segur algú se’n devia preocupar de que ens els aprovessin les autoritats competents. Una Agrupació podia no tenir Estatuts però ¿què era una Agrupació sense banderí? no res! Per tant, suposo que l’Ignasi Buqueras va portar la iniciativa d’encomanar (a les monges) un banderí esplèndid, que havia de guiar les nostres sortides artístiques i ens havia de portar la sort. Fet el banderí vam anar a Misericòrdia per la benedicció. Els padrí fou el professor Saludes i la madrina la Sra. del professor Balsells. Quina festa, valga’m Déu!

¿I què més va fer l’Agrupació en el primer any? Doncs comprar vestits pels membres de la Tuna, tot i que no sé si els va pagar cadascun o vam obtenir alguna ajuda. Fos com fos, els que portaven la veu cantant es preocupaven de les finances i no paraven de barrinar com obtenir diners, per sortides, per vestits o pel que fos, preocupacions que van anar-se adreçant a activitats lúdico-econòmiques, com van ser les sortides de la Tuna (objectiu: passar-s’ho bé i recaptar diners) i organització de Festes a l’Hotel Espanya.

En el Programa de festes de 1961 es veu clarament la mà de l’Ignasi Buqueras. La seva presentació va més enllà del que seria un programa de festes. Parla ja de la nostra obra (res a veure amb l’altra Obra) de l’amistat entre nosaltres i del projecte (que només se li podia haver ocorregut a ell) de visitar al Papa Joan XXIII, com a homenatge no solament de la nostra Agrupació, sinó de tota la ciutat de Reus. Estava clar ja en aquell temps que l’Ignasi sempre volaria a 8 mil metres d’alçada.

L’any 1962 encara ens llepàvem els morros de satisfacció del viatge a Roma, però de records no se'n viu i l’Agrupació havia de continuar en la seva activitat.
La Festa Major de Reus sempre ha volgut ser una festa de tots, i nosaltres ja des de l’any anterior (1960), hi havíem volgut participar. Haviem fet una guitarra monumental (si més no això és el que preteniem), que vam situar damunt d’una carrossa i vam participar en la desfilada. No tinc cap foto de la guitarra que tot i els esforços que ens va costar va ser una mica un xurro. No sabíem fer formes rodones, doncs la farem cubista! Però això no va ser tot, la nostra Agrupació Pericial va aportar a la Festa Major a la Reina del Coso Blanc, reina que tots guardem a la memòria per ser la més maca i simpàtica de totes les Reines que es fan i desfan i. tot i que sé que potser no li agradarà massa aquest protagonisme a l’agraciada, cal esmentar el seu nom: M. Elena Fàbregas; la història és la història. Però se'm crea un dubte ¿i la Mercedes Pablo quina reina era? doncs també m'apareix en les fotos vestida de reina i, naturalment, amb tots els mereixements que no es desdiuen de l'altra reina.
En aquell any (1961) ens vam cobrir de glòria (tothom té els seus deu minuts de glòria), i vam fabricar una carbassa, una gran carbassa que vam situar damunt una altra carrossa per la desfilada del Coso Blanc.

L’any 1962 agafa volada les festes socials organitzades per l’Agrupació. Eren les festes a l’Hotel Espanya (abans de l’horrorós edifici actual) que, de veritat tenien nom i fama guanyada a pols. Eren festes multitudinàries a las que per animar, es contactava amb grups de més o menys fama de Barcelona, que venien i ens oferien música en viu. Val a dir que aquí van aportar els seu know how el company Pons i Lladó. A les festes dites els posàvem noms llampants, així hi va haver l’Spring’s Dancing, el Dancing Rock i altres.

Els anals esmenten en aquest any altres activitats com les sortides a Tarragona, Salou, Cambrils i, com no, a la nostra ciutat. També esmenten el concurs fotogràfic provincial estudiantil i els inicis frustrats d’una representació teatral, amb guió propi, sobre el que el censor va dir-li al nostre President que per aquesta vegada faria els ulls grossos, però que ni per equivocació insistíssim en fer un text com aquell!

L’any 1963 hi ha un inici d'un nou cicle. El primer, tempestuós, arrauxat, voluntariós, s’havia acabat. La Tuna havia gravat el seu primer (i únic) disc, de gran difusió a tot el món (algun de nosaltres encara el conservem). Es va encetar el Teatre amb majúscula i per la via de l’Agrupació es va fer la representació de “la Corrida” amb l’escola d’art dramàtic Adrià Gual. Aquesta activitat formava part del Teatre de Cambra de l'Agrupació que de la mà de Xavier Amorós va dur a Reus el teatre més innovador i avantguardista del moment.

Aquí s’acaba la meva crònica tota vegada que la meva vinculació a l’Agrupació i a Reus, va quedar truncada, primer per la ditxosa mili i desprès perquè els avatars de la vida em van dur a treballar i estudiar a Barcelona.
En conseqüència, els que us veu quedar a Reus hauríeu de continuar amb aquest relat, al temps que us hauríeu de preocupar de modificar aquest primer intent de reconstruir una història que el temps ens ha anat esborrant de les nostres memòries.