Fotografies i documents del company Joan Bonet i del Dr. Subirà.
Introduïdes a picasa per el company Francisco del Rio.
dissabte, 29 de novembre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Escrit sobres la construccio de la "Escuela de altos Estudios Mercantiles de Barcelona"
www.unav.es/arquitectura/documentos/publicaciones/pdfs/139.pdf
He trobat a Internet aquesta publicació sobres la Construcció, l’Arquitecte, te moltes fotografies, es interesant.
He trobat a Internet aquesta publicació sobres la Construcció, l’Arquitecte, te moltes fotografies, es interesant.
Viatge a Roma (escrits a la premsa)
(els retalls són com són -difícils de llegir- però la cosa millora si cliqueu sobre l'article. Llavors s'amplia de forma suficient per poder-lo llegir)
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Els meus records
Aquestes músiques son interpretades per mi, amb l’ajuda de un programa d’edició de música.
08/12/1959
05/03/1960
05/03/1960
06/03/1960
07/03/1960
Nit de Tuna 1960
Nit de Tuna 1960
Anada a l'ermita de la Mare de Deu de la Roca - Montroig
Anada a l'ermita de la Mare de Deu de la Roca - Montroig
29/01/1961
06/03/1961
06/03/1961
06/03/1961
06/03/1961
19/03/1961 Esmorzar en una cala de Salou
06/03/1962
06/03/1962
06/03/1962
1962? Em sembla que aquesta foto es va fer un dia que va visitar Reus el Sr. Gual Villalvi, al que se l’hi va demanar que es poses una Escola de Comerç a Reus.
1962? Em sembla que es al Teatre Bartrina
1962? A un ball de perits al Hotel de Londres.
No se la data, i no es de la Tuna, es de una actuació benefica acompanyant a un cor de les alumnes del Col•legi de les Monges de la Teula (Presentacio). L’he posada perquè no he vist cap fotografia del Dani.
dimarts, 16 de setembre del 2008
Viatge a Roma de la Tuna de l'Agrupació Pericial de Reus
Per a tots nosaltres ens ha de resultar difícil recomposar una historia de fa gairebé 50 anys. Els records que posaré sobre el paper segurament no seran coincidents amb els que puguin tenir altres companys, però és el que sempre passa amb la història, ens queda el que recordem i els records no són iguals per a tothom.
Per tant, començaré a desgranar algunes de les imatges que m’han quedat a la memòria. Estem en l’any 1960 i cal dir que en aquella època no era molt usual travessar la frontera, és més, alguns de nosaltres havíem fet algun viatge escadusser a França, al sud de França, per qüestions més aviat familiars, però molts d’altres ens estrenaríem aquesta vegada en traspassar fronteres. Encara trigarien molts anys les anades i vingudes a Perpinyà per veure cinema d’art i assaig (col·loquialment, cinema cochon). Per tant, a una sortida amb altes dosis d’improvisació i aventura s’ajuntava el fet d’anar a altres països que, suposadament i realment, estaven més avançats que nosaltres tant pel que fa a llibertats com pel que fa a benestar econòmic, i naturalment, la missió important: portar un àlbum al Papa que segurament és el que esperava i li faltava a la seva col·lecció.
Per altra banda la Tuna era ja una realitat. Havíem fet algunes sortides per fer rondes (i recaptar diners) i, a més els assajos de la Tuna eren ja una activitat seriosa i consolidada, la qual cosa no volia pas dir que en l’aspecte musical els progressos fossin massa espectaculars.
Els prolegòmens
El projecte d’anar a Roma no cal dir que devia sortir de l’Ignasi Buqueras, o si més no a ell li atribueixo la idea, ja que altra gent com ara jo mateix, molt més quadriculat, difícilment se’m hauria acudit mai una idea tant fora de les meves coordenades com aquesta. La preparació del viatge va ser una cosa laboriosa i, en més o menys intensitat tots hi vam col·laborar. Ara amb la visió de la distància alguns ens preguntem ¿què collons li devia importar al Papa un àlbum amb les signatures de les Tunes d’Espanya? i ¿qui devien ser els que van subvencionar un projecte com aquell? Però admetent aquesta possible incongruència o objectiu erroni, la realitat és que l’excusa fou perfecta i suficient i fins i tot això ens va permetre rebre ajudes d’algun organisme oficial (segurament de l’Ajuntament de Reus, del servei Vespa, o d’altres, no ho sé). El nostre objectiu tal ja com he dit anteriorment, pot semblar una mica absurd, però no deixa de ser un dels tants centenars de projectes que porten diversos grups i gent a Roma, al Vaticà, al veure al Papa. Tot plegat alguna cosa confosa de valor absolutament discutible i com que les religions es basen d’una forma important amb els rituals i amb la litúrgia, el nostre viatge, els nostre objectiu no deixava de ser un projecte més dels molts que acudien diàriament a Roma.
Així doncs volíem oferir al Papa un llibre fet de pergamí amb la firma de totes les Tunes d’Espanya. Renoi, això si que era una empresa complicada! Però vam anar distribuint les pàgines de pergamí a totes les Tunes amb el prec de que les retornessin amb la signatura de tots els components. Naturalment això era una empresa titànica i no ho vam aconseguir de totes elles, però el llibre enquadernat feia goig, i n’hi havia força d’elles. No estàvem en l’època digital, per la qual cosa no ens ha quedat còpia d’aquest àlbum.
Però el projecte no s’acabava aquí, ja que de forma important la forma de transport li donava una certa gràcia. Dels components de la Tuna molts teníem una moto Vespa i aquest havia de ser el nostre mitjà de transport. Naturalment, en cada moto hi haurien d’anar dues persones (no teníem motos per a tothom) amb el que, portar l’equipatge en la mateixa moto era una cosa gairebé impossible. Per aquest motiu vam aconseguir que en Pàmies ens acompanyés amb la seva furgoneta (quina marca ignoro, potser DKW?). Una furgoneta àmplia en la que hi cabíem els equipatges, els instruments, i quan va convenir algú de nosaltres que estava transitòriament en condicions deficitàries.
Els diners recaptats i les subvencions rebudes no crec que fossin suficients i probablement ens va tocar participar en el finançament del viatge. Altrament cal dir que jo que era el tresorer no en tinc la més petita idea de com va anar tot aquest tema i, tot i que vaig retre comptes de les despeses comuns i dels ingressos rebuts pels diferents conceptes, el lio que em vaig fer abans i desprès del viatge va ser tant monumental que vaig estar molts dies abans de poder presentar una resum d’aquestes xifres al President Buqueras.
Plens d’il·lusions i amb un desconeixement gran del que ens trobaríem, vam emprendre l’aventura. Van ser dinou dies i dinou tunos que vam viatjar cap a Roma.
Les etapes del viatge
14 Reus-Barcelona
15 Barcelona-Montpeller
16 Montpeller-Niça
17 Niça, amb visita a Montecarlo
18 Niça-Torino
19 Torino
20 Torino-Milan-Verona
21 Verona-Venècia
22 Venècia
23 Venècia-Florència
24 Florència-Roma
25 Roma
26 Roma
27 Roma
28 Roma-Pisa
29 Pisa-Gènova
30 Gènova-Marsella
31 Marsella
1 Marsella-Reus
El relat
Aquestes podrien ser les etapes que vam seguir en el viatge, tot i que no és massa segur que fos exactament així. Sí tenim fixat a la memòria alguna d’aquestes etapes, com la de Niça, Torino, Venècia, Roma, Gènova, Marsella, però també les altres podrien haver sigut prou interessants si ens recordéssim de què va passar en cadascuna d’elles.
El que si ens queda en la memòria és que van ser 19 dies i nosaltres, els viatgers, també érem 19.
Una altra cosa. No teníem reservat cap allotjament durant el viatge, fora de l’estada a Roma on si em sembla recordar que teníem un lloc escollit, no sé si era la Via del Corso (és a dir, bastant lluny del Vaticà, o potser no.
Tampoc és pot dir que el viatge fos totalment improvisat, en el sentit que alguna cosa havíem lligat abans de marxar. Així, era clar que teníem una audiència Papal força restringida (centenars de persones), audiència en la que havíem d’aprofitar per fer el lliurament de l’àlbum al Papa. També teníem concertades algunes visites en les que havíem d’actuar, fer una ronda (i recollir dinerets). Així a Barcelona teníem concertada una visita (amb ronda) a la Universitat de Barcelona (la Central) i també un altre concert, al mateix temps i a la mateixa hora en un altre lloc (no recordo quin), on havíem d’anar per pebrots ja que segurament havíem de rebre alguna ajuda econòmica.
Aquesta necessitat d’actuar al mateix temps va fer que la Tuna, ja no massa potent, hagués de desfer-se en dues. A mi em va tocar anar a la Universitat i recordo com vam suar per intentar treure alguna melodia de forma acceptable.
Del viatge hem de recordar unes llargues carreteres, inacabables, que feien que la jornada a dalt de la moto fos força llarga. Les motos que dúiem eren vespes de 125 cm en les que arribar a 90 quilòmetre a l’hora era una proesa i mantenir aquesta velocitat una cosa impensable. Més, quan en cada moto anàvem dues persones.
En l’any 1960 les carreteres eres una cosa ben espanyola (és a dir, una caca) i no solament les nostres carreteres, sinó també les franceses i bona part de les italianes. tot i que llavors els italians ja tenien l’autoestrada del Sole que era una meravella.
Ben segur que la protecció de la Verge de Misericòrdia devia intercedir per nosaltres de tal manera que vam aconseguir marxar i arribar sans i estalvis (no tots, ja que algú va arribar amb una pota embenada i trencada, però així i tot cal dir que l’empresa va ser gloriosa i ens en vam sortir prou bé).
Barcelona
Amb ulls d’ara sembla mentida, un dia “perdut” per anar de Reus a Barcelona. La realitat no era exactament així. Abans he esmentat les activitats concertades a la Universitat de Barcelona, i en el nostre record està que anar de Reus a Barcelona calia passar per sota de l’Arc de Berà i el port de l’Ordal, tot plegat pel nostre limitat sistema de transport ja era una petita prova en si mateixa.
Ens vam quedar a dormir en un hotel a la dreta de la Rambla, per la zona del carrer del Carme. Vam aconseguir que en la primera nit no hi hagués cap daltabaix, que era el moment delicat del viatge, ja que encara anàvem descansats i amb massa ganes de gresca.
Niça
Estem en plena Costa Blava. Una ciutat mítica, el passeig dels Anglesos, l’Hotel Negresco i nosaltres que devíem anar a dormir a un lloc de mala mort.
Dúiem ja un cert cansament en arribar a aquesta ciutat i algun record ens queda de petites topades de les nostres motos amb els cotxes d’aquesta ciutat, no una ni dues, sinó tres topades.
El motiu era com quan la mula torna a casa cansada de llaurar tot el dia al tros i, en el camí de tornada ensopega amb facilitat.
Per tant, començaré a desgranar algunes de les imatges que m’han quedat a la memòria. Estem en l’any 1960 i cal dir que en aquella època no era molt usual travessar la frontera, és més, alguns de nosaltres havíem fet algun viatge escadusser a França, al sud de França, per qüestions més aviat familiars, però molts d’altres ens estrenaríem aquesta vegada en traspassar fronteres. Encara trigarien molts anys les anades i vingudes a Perpinyà per veure cinema d’art i assaig (col·loquialment, cinema cochon). Per tant, a una sortida amb altes dosis d’improvisació i aventura s’ajuntava el fet d’anar a altres països que, suposadament i realment, estaven més avançats que nosaltres tant pel que fa a llibertats com pel que fa a benestar econòmic, i naturalment, la missió important: portar un àlbum al Papa que segurament és el que esperava i li faltava a la seva col·lecció.
Per altra banda la Tuna era ja una realitat. Havíem fet algunes sortides per fer rondes (i recaptar diners) i, a més els assajos de la Tuna eren ja una activitat seriosa i consolidada, la qual cosa no volia pas dir que en l’aspecte musical els progressos fossin massa espectaculars.
Els prolegòmens
El projecte d’anar a Roma no cal dir que devia sortir de l’Ignasi Buqueras, o si més no a ell li atribueixo la idea, ja que altra gent com ara jo mateix, molt més quadriculat, difícilment se’m hauria acudit mai una idea tant fora de les meves coordenades com aquesta. La preparació del viatge va ser una cosa laboriosa i, en més o menys intensitat tots hi vam col·laborar. Ara amb la visió de la distància alguns ens preguntem ¿què collons li devia importar al Papa un àlbum amb les signatures de les Tunes d’Espanya? i ¿qui devien ser els que van subvencionar un projecte com aquell? Però admetent aquesta possible incongruència o objectiu erroni, la realitat és que l’excusa fou perfecta i suficient i fins i tot això ens va permetre rebre ajudes d’algun organisme oficial (segurament de l’Ajuntament de Reus, del servei Vespa, o d’altres, no ho sé). El nostre objectiu tal ja com he dit anteriorment, pot semblar una mica absurd, però no deixa de ser un dels tants centenars de projectes que porten diversos grups i gent a Roma, al Vaticà, al veure al Papa. Tot plegat alguna cosa confosa de valor absolutament discutible i com que les religions es basen d’una forma important amb els rituals i amb la litúrgia, el nostre viatge, els nostre objectiu no deixava de ser un projecte més dels molts que acudien diàriament a Roma.
Així doncs volíem oferir al Papa un llibre fet de pergamí amb la firma de totes les Tunes d’Espanya. Renoi, això si que era una empresa complicada! Però vam anar distribuint les pàgines de pergamí a totes les Tunes amb el prec de que les retornessin amb la signatura de tots els components. Naturalment això era una empresa titànica i no ho vam aconseguir de totes elles, però el llibre enquadernat feia goig, i n’hi havia força d’elles. No estàvem en l’època digital, per la qual cosa no ens ha quedat còpia d’aquest àlbum.
Però el projecte no s’acabava aquí, ja que de forma important la forma de transport li donava una certa gràcia. Dels components de la Tuna molts teníem una moto Vespa i aquest havia de ser el nostre mitjà de transport. Naturalment, en cada moto hi haurien d’anar dues persones (no teníem motos per a tothom) amb el que, portar l’equipatge en la mateixa moto era una cosa gairebé impossible. Per aquest motiu vam aconseguir que en Pàmies ens acompanyés amb la seva furgoneta (quina marca ignoro, potser DKW?). Una furgoneta àmplia en la que hi cabíem els equipatges, els instruments, i quan va convenir algú de nosaltres que estava transitòriament en condicions deficitàries.
Els diners recaptats i les subvencions rebudes no crec que fossin suficients i probablement ens va tocar participar en el finançament del viatge. Altrament cal dir que jo que era el tresorer no en tinc la més petita idea de com va anar tot aquest tema i, tot i que vaig retre comptes de les despeses comuns i dels ingressos rebuts pels diferents conceptes, el lio que em vaig fer abans i desprès del viatge va ser tant monumental que vaig estar molts dies abans de poder presentar una resum d’aquestes xifres al President Buqueras.
Plens d’il·lusions i amb un desconeixement gran del que ens trobaríem, vam emprendre l’aventura. Van ser dinou dies i dinou tunos que vam viatjar cap a Roma.
Les etapes del viatge
14 Reus-Barcelona
15 Barcelona-Montpeller
16 Montpeller-Niça
17 Niça, amb visita a Montecarlo
18 Niça-Torino
19 Torino
20 Torino-Milan-Verona
21 Verona-Venècia
22 Venècia
23 Venècia-Florència
24 Florència-Roma
25 Roma
26 Roma
27 Roma
28 Roma-Pisa
29 Pisa-Gènova
30 Gènova-Marsella
31 Marsella
1 Marsella-Reus
El relat
Aquestes podrien ser les etapes que vam seguir en el viatge, tot i que no és massa segur que fos exactament així. Sí tenim fixat a la memòria alguna d’aquestes etapes, com la de Niça, Torino, Venècia, Roma, Gènova, Marsella, però també les altres podrien haver sigut prou interessants si ens recordéssim de què va passar en cadascuna d’elles.
El que si ens queda en la memòria és que van ser 19 dies i nosaltres, els viatgers, també érem 19.
Una altra cosa. No teníem reservat cap allotjament durant el viatge, fora de l’estada a Roma on si em sembla recordar que teníem un lloc escollit, no sé si era la Via del Corso (és a dir, bastant lluny del Vaticà, o potser no.
Tampoc és pot dir que el viatge fos totalment improvisat, en el sentit que alguna cosa havíem lligat abans de marxar. Així, era clar que teníem una audiència Papal força restringida (centenars de persones), audiència en la que havíem d’aprofitar per fer el lliurament de l’àlbum al Papa. També teníem concertades algunes visites en les que havíem d’actuar, fer una ronda (i recollir dinerets). Així a Barcelona teníem concertada una visita (amb ronda) a la Universitat de Barcelona (la Central) i també un altre concert, al mateix temps i a la mateixa hora en un altre lloc (no recordo quin), on havíem d’anar per pebrots ja que segurament havíem de rebre alguna ajuda econòmica.
Aquesta necessitat d’actuar al mateix temps va fer que la Tuna, ja no massa potent, hagués de desfer-se en dues. A mi em va tocar anar a la Universitat i recordo com vam suar per intentar treure alguna melodia de forma acceptable.
Del viatge hem de recordar unes llargues carreteres, inacabables, que feien que la jornada a dalt de la moto fos força llarga. Les motos que dúiem eren vespes de 125 cm en les que arribar a 90 quilòmetre a l’hora era una proesa i mantenir aquesta velocitat una cosa impensable. Més, quan en cada moto anàvem dues persones.
En l’any 1960 les carreteres eres una cosa ben espanyola (és a dir, una caca) i no solament les nostres carreteres, sinó també les franceses i bona part de les italianes. tot i que llavors els italians ja tenien l’autoestrada del Sole que era una meravella.
Ben segur que la protecció de la Verge de Misericòrdia devia intercedir per nosaltres de tal manera que vam aconseguir marxar i arribar sans i estalvis (no tots, ja que algú va arribar amb una pota embenada i trencada, però així i tot cal dir que l’empresa va ser gloriosa i ens en vam sortir prou bé).
Barcelona
Amb ulls d’ara sembla mentida, un dia “perdut” per anar de Reus a Barcelona. La realitat no era exactament així. Abans he esmentat les activitats concertades a la Universitat de Barcelona, i en el nostre record està que anar de Reus a Barcelona calia passar per sota de l’Arc de Berà i el port de l’Ordal, tot plegat pel nostre limitat sistema de transport ja era una petita prova en si mateixa.
Ens vam quedar a dormir en un hotel a la dreta de la Rambla, per la zona del carrer del Carme. Vam aconseguir que en la primera nit no hi hagués cap daltabaix, que era el moment delicat del viatge, ja que encara anàvem descansats i amb massa ganes de gresca.
Niça
Estem en plena Costa Blava. Una ciutat mítica, el passeig dels Anglesos, l’Hotel Negresco i nosaltres que devíem anar a dormir a un lloc de mala mort.
Dúiem ja un cert cansament en arribar a aquesta ciutat i algun record ens queda de petites topades de les nostres motos amb els cotxes d’aquesta ciutat, no una ni dues, sinó tres topades.
El motiu era com quan la mula torna a casa cansada de llaurar tot el dia al tros i, en el camí de tornada ensopega amb facilitat.
Les nostres motos (els conductors) estaven avesades a les llargues carreteres i a pitjar el gas a fons. Quan arribàvem a la ciutat ja no sabíem frenar.
Aprofitem per fer ja un dia de descans (serà possible?) i anem a visitar Montecarlo. Algú més agosarat pretén entrar al Casino, i em sembla recordar que potser fins i tot ho van aconseguir els que anaven una mica més arregladets. Els demés ens vam haver de quedar a les portes, al lloc de les màquines escurabutxaques.
Torino
Fred, un port de carretera d’una certa altitud. Un pas de frontera (França-Itàlia: Sospel?) on encara recordem alguna anècdota vergonyant en el sentit d’haver-nos oblidat de pagar alguna petita despesa.
Encetem el nou menú, pasta, a l’igual que passarà cada dia dels que estarem a Itàlia. Negociacions a la pensió on anem a parar per dormir. Noi aviamo dichanove, quanto costa? (si, si, amb un italià, que no ho era, tant macarrònic com aquest, però ens entenien...) Regateig, però estem fora de temporada, per la qual cosa algunes vegades s’avenen a fer-nos un preu especial. La veritat és que no anàvem massa bé d’armilla i havíem de vigilar les despeses.
Una recepció en el vespa Club de Torino. Discursos. També s’aprofita per fer una revisió a les nostres motos en la casa mare de la Vespa, i a més, va ser gratis.
Verona
Records difosos de la pàtria de Romeo i Julieta. El circ romà i l’amfiteatre. La ciutat vella. Llàstima que la memòria sigui tan volàtil.
Venècia
Arribem gairebé de nit. Un petit passeig per la plaça de Sant Marc. Oh! magnífic, i la catedral! Estem molt cansats però no acabem les ganes de badar.
El dia següent, visita a la ciutat i vam anar a la missa de la Catedral de San Marc.
Roma
Una entrada espectacular. Per una àmplia via, il·luminada, veies la ciutat eterna al fons. Devia ser la debilitat però semblava una al·lucinació.
Segurament deuria ser aquí on en Pep Amorós es va trencar un peu. No vaig seguir tota l’epopeia, però sembla que el vam dur a l’hospital i desprès d’escaiolar-lo no el volien deixar marxar, ja que a l’expedició no hi havia cap major d’edat. Vam haver d’organitzar una espècie de fugida, ja que de cap manera entrava en els nostres plans quedar-nos a l’hospital fins que es recuperés (volien que es quedés nou dies!). Fos com fos, l’infrascrit, avui camina completament bé i no li ha quedat cap seqüela. I el principal actor de la fuga (Josep Llop) tampoc ha rebut cap denúncia per aquest fet.
Aquí en aquesta ciutat, i concretament al Vaticà i a la Basílica de Sant Pere, va culminar l’objectiu del nostre viatge: lliurar aquella rampoina que li portàvem al Papa. L’encarregat, com no, va ser l’Ignasi Buqueras, que encara no m’explico com el van deixar acostar-se al Papa per donar-li el nostre àlbum.
La veritat és que va ser emocionant. Una audiència multitudinària però on tots ens vèiem, per a nosaltres i per altres grups. La pompa i cerimònia, la litúrgia i els encanteris, tot, ens deixava esmaperduts. I el Papa al fons, en la seva cadira papal.... Molts de nosaltres ens vam oblidar del que havíem vingut a fer, ens importava més viure el moment, segurament poc espiritual, però si emocionant.
Encara faríem una altra cosa gloriosa al Vaticà. Fou la nostra actuació a Radio Vaticà, actuació que suposo deuen tenir guardada i ben guardada en els seus arxius, però que per nosaltres, actuar en uns estudis de radio (tot i que ja érem experts, havíem actuat anteriorment a Radio Reus) com els del Vaticà era una cosa impactant.
Gènova
Vam tenir una recepció al Palacio delle Edilicia (o alguna cosa així), on s’inaugurava una exposició de Gaudí, el nostre compatriota.
Marsella
La nostra caravana va sofrir un trencament. Una moto es va espatllar i vam decidir que es quedessin els afectats per arreglar-la i que ens trobaríem en un lloc que vam decidir mirant el mapa.
El lloc en qüestió era un turó on hi havia una espècie d’ermita, un lloc desèrtic que més aviat inspirava a l’assassinat. Era negra nit i desprès d'una estona, finalment vam decidir que anàvem a dormir i de l’endemà ja veuríem que havia passat amb els nostres companys.
Els afectats, que no recordo qui eren, també van acudir al punt concertat i van estar pocs minuts, doncs el canguelo que els va agafar va ser notable, i tot seguit van anar a cercar un lloc per dormir.
Al dia següent a través del consolat, vam poder connectar novament amb els nostres companys, sans i estalvis i ja no ens vam separar més.
Reus
Arribada a les 9 de la nit. Entrada triomfal a la ciutat i a la Plaça del Prim, en el moment i l’hora de més concurrència. Petons i abraçades. Entrada de les motos totes a l’hora fent tot el xivarri que podíem.
El temps ens dóna la dimensió d’aquest viatge; la immensa sort que vam tenir que no ens passés res i que tothom es trobés bé de salut durant el viatge (un peu trencat no compta).
Torno a dir, quina llàstima que la memòria sigui tant efímera, perquè aquest viatge va ser realment excepcional i com ha demostrat el pas del temps, irrepetible.
Aprofitem per fer ja un dia de descans (serà possible?) i anem a visitar Montecarlo. Algú més agosarat pretén entrar al Casino, i em sembla recordar que potser fins i tot ho van aconseguir els que anaven una mica més arregladets. Els demés ens vam haver de quedar a les portes, al lloc de les màquines escurabutxaques.
Torino
Fred, un port de carretera d’una certa altitud. Un pas de frontera (França-Itàlia: Sospel?) on encara recordem alguna anècdota vergonyant en el sentit d’haver-nos oblidat de pagar alguna petita despesa.
Encetem el nou menú, pasta, a l’igual que passarà cada dia dels que estarem a Itàlia. Negociacions a la pensió on anem a parar per dormir. Noi aviamo dichanove, quanto costa? (si, si, amb un italià, que no ho era, tant macarrònic com aquest, però ens entenien...) Regateig, però estem fora de temporada, per la qual cosa algunes vegades s’avenen a fer-nos un preu especial. La veritat és que no anàvem massa bé d’armilla i havíem de vigilar les despeses.
Una recepció en el vespa Club de Torino. Discursos. També s’aprofita per fer una revisió a les nostres motos en la casa mare de la Vespa, i a més, va ser gratis.
Verona
Records difosos de la pàtria de Romeo i Julieta. El circ romà i l’amfiteatre. La ciutat vella. Llàstima que la memòria sigui tan volàtil.
Venècia
Arribem gairebé de nit. Un petit passeig per la plaça de Sant Marc. Oh! magnífic, i la catedral! Estem molt cansats però no acabem les ganes de badar.
El dia següent, visita a la ciutat i vam anar a la missa de la Catedral de San Marc.
Roma
Una entrada espectacular. Per una àmplia via, il·luminada, veies la ciutat eterna al fons. Devia ser la debilitat però semblava una al·lucinació.
Segurament deuria ser aquí on en Pep Amorós es va trencar un peu. No vaig seguir tota l’epopeia, però sembla que el vam dur a l’hospital i desprès d’escaiolar-lo no el volien deixar marxar, ja que a l’expedició no hi havia cap major d’edat. Vam haver d’organitzar una espècie de fugida, ja que de cap manera entrava en els nostres plans quedar-nos a l’hospital fins que es recuperés (volien que es quedés nou dies!). Fos com fos, l’infrascrit, avui camina completament bé i no li ha quedat cap seqüela. I el principal actor de la fuga (Josep Llop) tampoc ha rebut cap denúncia per aquest fet.
Aquí en aquesta ciutat, i concretament al Vaticà i a la Basílica de Sant Pere, va culminar l’objectiu del nostre viatge: lliurar aquella rampoina que li portàvem al Papa. L’encarregat, com no, va ser l’Ignasi Buqueras, que encara no m’explico com el van deixar acostar-se al Papa per donar-li el nostre àlbum.
La veritat és que va ser emocionant. Una audiència multitudinària però on tots ens vèiem, per a nosaltres i per altres grups. La pompa i cerimònia, la litúrgia i els encanteris, tot, ens deixava esmaperduts. I el Papa al fons, en la seva cadira papal.... Molts de nosaltres ens vam oblidar del que havíem vingut a fer, ens importava més viure el moment, segurament poc espiritual, però si emocionant.
Encara faríem una altra cosa gloriosa al Vaticà. Fou la nostra actuació a Radio Vaticà, actuació que suposo deuen tenir guardada i ben guardada en els seus arxius, però que per nosaltres, actuar en uns estudis de radio (tot i que ja érem experts, havíem actuat anteriorment a Radio Reus) com els del Vaticà era una cosa impactant.
Gènova
Vam tenir una recepció al Palacio delle Edilicia (o alguna cosa així), on s’inaugurava una exposició de Gaudí, el nostre compatriota.
Marsella
La nostra caravana va sofrir un trencament. Una moto es va espatllar i vam decidir que es quedessin els afectats per arreglar-la i que ens trobaríem en un lloc que vam decidir mirant el mapa.
El lloc en qüestió era un turó on hi havia una espècie d’ermita, un lloc desèrtic que més aviat inspirava a l’assassinat. Era negra nit i desprès d'una estona, finalment vam decidir que anàvem a dormir i de l’endemà ja veuríem que havia passat amb els nostres companys.
Els afectats, que no recordo qui eren, també van acudir al punt concertat i van estar pocs minuts, doncs el canguelo que els va agafar va ser notable, i tot seguit van anar a cercar un lloc per dormir.
Al dia següent a través del consolat, vam poder connectar novament amb els nostres companys, sans i estalvis i ja no ens vam separar més.
Reus
Arribada a les 9 de la nit. Entrada triomfal a la ciutat i a la Plaça del Prim, en el moment i l’hora de més concurrència. Petons i abraçades. Entrada de les motos totes a l’hora fent tot el xivarri que podíem.
El temps ens dóna la dimensió d’aquest viatge; la immensa sort que vam tenir que no ens passés res i que tothom es trobés bé de salut durant el viatge (un peu trencat no compta).
Torno a dir, quina llàstima que la memòria sigui tant efímera, perquè aquest viatge va ser realment excepcional i com ha demostrat el pas del temps, irrepetible.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
